martes, 6 de noviembre de 2007

Embarazo

A estas alturas creo que ya todos sabéis que Susana está embarazada. (Quién no lo sepa aquí se lo digo). A pesar de que esto no ha hecho más que empezar y que probablemente ni me imagino lo que me espera, creo que estas líneas van a ser todo lo que escriba sobre el tema, porque pienso que al que no le ha ocurrido no le interesa, y al que ya lo ha vivido no tengo nada que contarle.

¡Dónde me he metido! Je, je.

martes, 23 de octubre de 2007

Generacions

Recordo que, no fa massa anys (quan encara m'atrevia a jutjar el món i les persones metre jo no feia res de bo), tenia una actitud força cruel envers el meu pare. Li retreia sovint el seu model de vida: que es dediqués gairebé amb exclusivitat a treballar i que hagués oblidat quasi per complet els hobbies i aficions que tenia de jove. Ell, com sempre fa amb tot, ho encaixava esportivament i contestava amb una frase divertida.
Ara, just quan el meu pare ha fet seixanta-cinc anys i jo n'he fet trenta, observo amb perplexitat i un punt de resignació com els papers han canviat radicalment. Ell és a punt de jubilar-se, i es dedica amb un entusiasme ple de vitalitat als plaers que realment el motiven: pintar, estudiar idiomes, viatjar i -el que més em sorprèn- gaudir de la seva família. Jo, que acabo d'aterrar al veritable món professional, vaig abandonant mica en mica les vocacions que un dia somiava abatut a la meva habitació: escriure, pensar, 'crear' i ser valorat per les meves reflexions sobre el món i la vida.

Sento una gran admiració pel meu pare i, malgrat la diferència generacional i el vincle de sang, m'atreviria a dir que fins i tot tenim una bona amistat. Ara bé, espero no haver de fer seixanta-cinc anys per recuperar els anhels de la joventut més dolorosa i punyent, però també més veritable. Sincerament, la volta em semblaria massa llarga.

martes, 9 de octubre de 2007

Funcionaris

Des de fa un parell d'anys i per motius laborals, freqüento amb assiduïtat les oficines de la Seguretat Social, del Departament de Treball i d'algun altre estament oficial antipàtic. Puc assegurar sense cap ombra de dubte que, durant tot aquest temps, ni una sola de les persones que m'ha atès a l'altra banda de la taula ha fet ni un mínim gest que no s'ajustés al que el seu ofici i la llei els obliga. Ni un suggeriment, ni una concessió, ni una solució alternativa, ni una trista fotocòpia, en alguns casos.
És ben evident que aquesta gent no acaben d'entendre ben bé quina és la seva 'funció'. Lluny d'ajudar, assessorar i solventar problemes, sembla que el seu objectiu sigui la custòdia bel·ligerant de la normativa vigent i la resposta automatitzada de tecnicismes inservibles.
No sé quin verí de l'amargura prenen els funcionaris, però estic convençut que la majoria el beuen amb fruïció i desmesura.

miércoles, 3 de octubre de 2007

Visitante

- Oye, ¿tú no te habías propuesto escribir por lo menos un artículo por semana?
- Ya, pero es que llevo una temporada un poco desbordado y, la verdad, no me queda mucho tiempo para sentarme a escribir con un poco de calma.
- Sí, ya me han dicho que has estado currando en Bilbao. ¿Qué tal?
- Pues bien. Una semana muy bestia de trabajo, pero al final el resultado ha quedado muy bien y estamos muy contentos. Además he podido ver a amigos que hacía tiempo que no veía.
- ¿Ah sí?
- Sí, gente con la que hice un par de viajes a Italia que son ya un poco míticos para todos. Por lo que hicimos, por el recuerdo que de ellos tenemos, porque uno de los que estuvo ha muerto recientemente.
- Vaya.
- Sí, muy trágico, la verdad. Al margen de esto, hay una cosa que me ha sorprendido en este último encuentro con la cuadrilla de Bilbao.
- ¿Cual?
- Pues que ya no soy aquel chaval de 22 años que funcionaba un poco como peluche de los demás. Me estoy haciendo mayor -en el mejor sentido de la palabra- y ahora entiendo mucho mejor a cada uno de ellos y soy mucho más consciente de que la relación que existe es muy especial y que es realmente importante que la mantenga viva y que la cuide. No conozco a mucha gente que me quiera de la forma con la que ellos lo hacen.
- Que bonito.
- Sí. Me siento muy afortunado. Y teniendo en cuenta lo duro que suelo ser conmigo mismo, me sorprende que en esta ocasión me otorgue parte del mérito. Es decir, no me asusta pensar ni decir que yo también soy una buena persona a la que merece la pena tratar y conocer.
- Dicho queda.
- Bah, no te burles... Bueno, hasta pronto.
- ¡A ver si es verdad!

lunes, 10 de septiembre de 2007

Seguir endavant

Després d'un cap de setmana emocionalment molt intens (un amic s'ha casat, un altre s'ha mort...) m'he llevat avui força desanimat, però amb ganes de tornar a agafar el ritme d'aquella part de la meva vida que em dóna una certa estabilitat, és a dir la meva parella, la meva feina, la família.

Tot i això, mentre baixava cap al despatx mig embriagat encara (metafòricament i literal) he tingut una sensació molt gran de llunyania i de no-pertinença amb tot el que anava veient: comerços, persones, vehicles i edificis, entre moltes altres coses. Normalment disfruto bastant quan camino per Barcelona amagant-me darrere les meves inseparables ulleres de sol i experimentant un plaent distanciament amb tot allò que la ciutat ofereix. Però avui la sensació ha sigut molt bèstia, molt a flor de pell, i fins i tot semblava que els sorolls eren més llunyans del que els tocava.

Els anys m'han ensenyat que no em convé arribar a conclusions vitals quan no em sento físicament i mentalment en forma, perquè acostumen a ser reflexions tristes la majoria de vegades. Avui, no obstant, m'hi he deixat anar sense oposar-hi cap resistència, i he tingut la profunda sensació que segueixo anant cap a algun lloc. Evidentment no sé quin és aquest lloc, ni vull saber-ho, només espero que el trajecte sigui endavant, perquè m'horroritzaria constatar que vaig endarrera, o que senzillament no avanço.

M'agradaria tancar aquestes línies amb un record per en Raffaele Rozzi, un amic que va morir dijous passat en un accident laboral. I m'agradaria fer-ho escoltant un cop més Generale, de Francesco de Gregori, una cançó que el Rafa ens cantava -amb un sentiment que poques més vegades he vist en un cantant amateur- en aquells ja mítics estius a Fileto. Descansa en pau, amic.

martes, 28 de agosto de 2007

Cendrers

A la taula de casa sempre hi hem tingut un cendrer que un dia em vaig endur de la oficina, així que a casa fem servir un 'cendrer d'oficina' absolutament lleig i espantós. Davant d'aquesta observació tant incisiva, hem decidit canviar-lo i comprar-ne un de nou.
Aquesta tarda, havent dinat, hem recorregut mitja ciutat de botiga en botiga a veure si en trobàvem un que ens agradés. Hem anat a Pilma, al Base3, al la Maison des prairies, al Casa, al Etcetera, al Tres Puntos i alguna altra d'aquestes botigues tipus basar que tenen tant èxit. I no n'hem trobat cap. Però no és que no n'haguem trobat cap que ens hagi agradat, és que NO N'HEM TROBAT CAP, enlloc. No hi ha cendrers, no et pots comprar un cendrer.
Evidentment després de sortir de l'última botiga i tot fent una cervesa reconstituent, hem comentat la jugada. La Susana no hi ha donat massa importància, però jo he desenvolupat ràpidament una teoria: fumar no està de moda, i per tant, en aquestes botigues tan al gust de tothom no hi està ben vist que hi hagi cendrers. Potser no és massa consistent, però a mi m'ha semblat una teoria prou interessant.

A casa seguirem fent servir el cendrer de sempre. Ara bé, algú em sap dir on em puc comprar un cendrer gran i bonic? Moltes gràcies.

lunes, 20 de agosto de 2007

Vinyetes domèstiques

La setmana passada érem a casa, asseguts al sofà, entregats a aquell zapping inconscient que tantes hores ens roba al cap del dia. En una de les anades i vingudes pels canals vam topar amb Assassins, una peli espantosa protagonitzada per en Banderas i l'Stallone que feien a TV3, i sense voler-ho ens hi vam enganxar. Ben entrada la pel·lícula, el sofert Stallone li ensenya a la Julianne Moore a fer servir una pistola. Amb un posat entre paternalista i didàctic (els americans tenen un concepte molt diferent del nostre sobre les armes de foc), l'Sly repassa poc a poc totes les instruccions que li ha donat a la Julianne fins que al final, en un treballat primer pla li diu: '...i al final prems el gallet'.
Quan va acabar la pel·licula, la Susana va continuar fent zapping i jo, que havia retingut insconscientment aquella frase, me li vaig acostar seductorament i li vaig dir: 'carinyu, vols que et premi el gallet...?' Evidentment em va mirar amb cara de fàstic, però la paraula li va fer gràcia, i des d'aquell dia, quan estem fent el tonto per casa, m'agafa 'l'aparell' molt poc sensualment i amb cara lasciva em diu: 'mmm... deja que te premi el gallet...'.

domingo, 12 de agosto de 2007

Visitante

- ¡Hola!
- ¡Hooombree!¡Por fin!
- Pues sí, ya ves.
- Bueno, bueno... ¿y qué tal, qué te cuentas?
- No mucho... he estado de vacaciones, he descansado, me he relajado, y parece que de momento la motivación para empezar el curso con fuerza está intacta.
- Uy...
- No, no, en serio. Creo que este año voy a ser menos ambicioso en los objetivos pero más constante a la hora de conseguir pequeñas metas. El exigirse demasiado abruma y paraliza.
- Vaya, vaya. Pues me parece muy bien, y además suena interesante. Ni falta hace que te diga que voy a estar aquí para ir enterándome de como se desarrolla todo, claro.
- Sí, me lo imaginaba...
- Pues nada, bienvenido de nuevo, y ¡ánimo!
- Muchas gracias. Se agradece.

lunes, 25 de junio de 2007

Visitante

- Hola, ¿como estás? Hace días que no escribes nada.
- Estoy cansado.
- ¿Y eso?
- Tengo una semana completita de trabajo, tengo ganas de irme de vacaciones, tengo crisis de imagen...
- ¡Ja, ja! ¿Y eso qué es?
- Pues no sé... de hace un tiempo que no me siento cómodo llevando camisetas, y no sé cómo vestirme... y como además me parece absurdo que me pase eso, pues tengo dos problemas.
- Nada, cómprate camisas... ¿Y por eso no escribes?
- Bah, déjame...
- Vale, vale. Oye, un abrazo por si no vuelves por aquí hasta después de vacaciones.
- Ala, igualmente...

sábado, 16 de junio de 2007

Nemitos...

Diumenge passat, sucumbint a una antiga petició de la meva parella, vaig accedir a anar a L'Aquari de Barcelona. Abans d'entrar, mentre esmorzàvem, vaig creure necessari dur a terme una sèrie d'exercicis de respiració profunda per tal de mentalitzar-me i no fer judicis apriorístics i precipitats. Feta la pertinent cua, i després de deixar-nos fer una foto dins d'una ferotge mandíbula de tauró de cartró-ploma (que més tard ens oferirien al bonic preu de 10 euros), ens vam 'endinsar' en les profunditats de l'Aquari.
Al principi tot va començar força bé: peixeres i instal·lacions en bon estat, explicacions força entenedores, i tot d'animalons aquàtics que no semblaven passar-ho malament en excés. Uns quants passadissos i tancs més enllà la cosa es va començar a posar lletja. En arribar a les peixeres més espectaculars que contenen les espècies més grans i 'ferotges', l'acomulació de persones va començar a ser preocupant. Evidentment el perfil més abundant era el familiar: mares, pares, nens descontrolats, cotxets de bebè, avis, àvies, etc. Jo, que a aquelles alçades de recorregut ja havia perdut l'entusiasme per llegir rètols i observar espècies amb actitud col·legial d'aprendre, vaig decidir canviar d'objectiu i començar a fixar-me ens uns altres animalons i uns altres comportaments. Així, mentre la Susana es barallava amb nens de cinc anys per gaudir d'una millor vista dels taurons de puntes negres, jo vaig situar-me uns metres més enllà, recolzat en una columna, des d'on veia ben bé tres o quatre grans peixeres, i tot l'espectacle que es representava fora de l'aigua...
Aviat un parell de famílies es van acostar a la meva posició, ja que no es tenia una visió tant directa dels peixets però hi havia més espai. Un dels pares, rapat i musculós (amb un indissimulable aspecte d'exporter de discoteca), va alçar la seva filla per les aixelles, la va acostar ben a prop d'un trosset de vidre lliure de nassos i ditades i, tot seguint amb la vista un grupet de divertits peixos pallasso, li va dir: 'mira, Carla, Nemitos!'. Per no fer un sospir a la cara de l'exsegurata vaig orientar-me cap a la peixera del costat, on un nen i una nena d'uns cinc anys es barallaven, asseguts més enllà de la barana que en principi no s'hauria de traspassar. De sobte, la nena es va girar, buscant la seva mare que se'ls mirava amb els braços creuats. Quan la va trobar, senyalant la peixera va cridar: '¡mira, mamá, el Nemo!'. La mare va assentir somrient i li va contestar: '¡sí, y mira allí, la Dory!
Fins a vuit vegades vaig sentir pares i fills identificant nemitos y dorytas durant la visita i, evidentment, em començar a faltar la respiració. Una mica de mala manera li vaig dir a la Susana que necessitava sortir.

La Susana i jo tenim bastant decidit que més aviat que tard ens agradaria tenir un fill. I suposo que algun dia la criatura es farà gran i començarà a veure dibuixos animats. Em pregunto si el meu fill o la meva filla tindrà a casa una col·lecció de pel·lícules de Disney, si li agradaran les humanitzacions moralitzants que a les seves pel·licules es fan dels animals, i si quan anem algun dia a l'Aquari es girarà i em dirà: 'mira, papa, nemitos!', o que si anem al Zoo em dirà: 'mira, papa, Marty la cebra!', i jo li contestaré, alleujat per tenir el nen distret i no fent el marrano: 'si, i allà hi ha Melman la jirafa'.
És inevitable caure en això? Quan m'hi trobi em semblarà fantàstic? Fer-se gran és anar assumint tot allò que un dia vas dir que no faries? Quina por.

miércoles, 13 de junio de 2007

Visitante

- Hola.
- Hola, dime.
- Mmm... a ver cómo te lo digo...
- Uf, así dicho ya empieza mal.
- Sí, bueno, no sé si te va a gustar.
- Pues nada, suéltalo rápido y así acabamos antes.
- A ver, resulta que he hablado con un par de personas que han leído el blog.
- Ah, pero ¿lo lee alguien?
- Que tonto eres...
- Bueno ¿y qué han dicho?
- Pues... básicamente que quien lo escribe es un vanidoso y un egocéntrico.
- Vaya...
- Que sólo escribe sobre él y que no sabe salir de si mismo y escribir otras cosas que no tengan a ver con él.
- ...
- Es lo que me han dicho, no lo que yo pienso.
- Bueno, al menos lo leen... Oye, ¡pues diles que escriban comentarios y lo hablamos aquí! Que yo les contesto muy a gusto.
- Vale, ya se lo diré.
- Perfecto. ¡Aquí estaré esperando!

Cita

"El hombre es sólo hombre, y la escasa inteligencia que pueda tener poco o nada cuenta cuando la pasión se agita" (...)

Las desventuras del joven Werther. J.W. Goethe

viernes, 8 de junio de 2007

Emotion

Si alguien, en alguna parte, siente lo mismo que yo escuchando Wrong side of the club de Vincent Vargas, me sentiré unido a él eternamente, aunque nunca lleguemos a conocernos.

Porque estamos hartos de pensar.
Porque nos aburrimos de no dejarnos ir.
Porque preferimos las emociones, aunque no las sepamos explicar.
Porque elegimos matarnos sintiendo antes que pasar reprimiéndonos.

miércoles, 6 de junio de 2007

Visitante

- ¡Hola!
- Ah, hola.
- ¿Qué tal?
- Pues bien, aquí estoy, a ver si escribo algo.
- ¿Y?
- Pues de momento como siempre. Me he encendido un cigarro, me he puesto un poco de música y a esperar.
- Joder qué animos...
- Sí... Es que me sudan las orejas, y me molesta.
- ¿Cómo dices?
- Es que escucho música con los auriculares, para no molestar. Y como hace calor pues me sudan las orejas.
- Vaya... ¿y qué escuchas?
- Un disco que me bajé la semana pasada. Hats se llama, de The Blue Niles.
- Ah... ni idea.
- No tiene mala pinta.
- Oye, que te iba a decir, ¿has pensado acerca de eso de escribir sobre temas?
- Sí, pero no se me ha ocurrido ninguno todavía.
- Mmm... Hubo alguien que incluso te propuso uno, ¿no?
- Sí, pero era una broma. Además apenas sé quien es ese bicho lila.
- Bueno, pues nada, ahí te dejo. No te agobies mucho.
- Vale, gracias.
- Adiós...

martes, 5 de junio de 2007

Viñetas domésticas

Hace un par de días estaba en casa haciendo abdominales sobre una colchoneta que me compré para mis 'ejercicios de suelo'. Mi señora me miraba desde el sofá con los ojos a media hasta y cara de indiferencia. Después de la segunda serie me levanté satisfecho, me quité la camiseta, y acercándome a ella mientras me agarraba un pecho le dije: 'mira qué pectorales tengo'. Ella me miró de arriba a abajo y contestó: 'haciendo abdominales no trabajas los pectorales... ah, y tetas siempre has tenido, cariño...'.
Una hora más tarde, superado el golpe bajo, me acerqué a ella en mi versión más seductora y entre jadeos insinuantes le susurré: 'shhh... qué quieres que te haga...'; a lo que respondió: 'la cena'. No dándome por vencido, me arrimé un poco más y continué: 'shhh... donde quieres que me ponga...'. Ella, con su cara de hastío sereno, sentenció para concluir mi numerito: 'en la cocina'.

miércoles, 30 de mayo de 2007

Balances

A pocos días de cumplirse un mes de la creación de este blog, y tras catorce artículos 'publicados', se me ha ocurrido leerlos todos seguidos, regocijándome un poco -lo reconozco- al ver tantas palabras escritas de mi tecla y letra.
No obstante, después de alimentar mi absurda e insignificante vanidad, he concluido que mi contertulio ocasional tiene razón: sólo escribo acerca del trauma de escribir, y como bien apunta, esta tendencia tiene por fuerza fecha de caducidad. No me parece mal como método de arranque, me parece aceptable para poner en marcha el hábito, pero tarde o temprano algún contenido más sustancial debería empezar a aparecer.
Si habéis leído el post anterior, habréis leído que me ha propuesto hablar de 'temas', sin concretar mucho más. Creo que no es ninguna tontería; ahora el problema está en encontrar esos temas.
En eso estoy.

martes, 29 de mayo de 2007

Visitante

- ¡Eh! Acabo de entrar en el blog. ¡Muuuy bien!
- Ah, gracias.
- Hacía días que no entraba. ¡Trece artículos ya!
- Sí, mira...
- Joder, veo que te has puesto, ¿no?
- Bueno, más o menos.
- Ya veo.
- ...

- Perooo, ¿va a ir de esto siempre?
- ¿Cómo de 'esto'?
- Pues eso, que si siempre vas a hablar de ti y de tus cosas así en plan sensible y tal.
- Hombre... no se a qué te refieres exactamente... pero supongo que sí.
- Ya...
- ¿Por qué, no te gusta?
- Hombre... Está bien. Pero al final se agotará la fórmula, ¿no? No sé, siempre hablando de que no sabes qué contar, escribiendo sobre escribir. Es un poco como el que hace películas sobre directores de cine. ¿Por qué no empiezas a escribir sobre 'temas' y te olvidas un poco del medio?
- Ya, pero es que...
- No, si yo no digo nada... pero al final tendrás que empezar a decir algo, digo yo. Aunque también puede ser un experimento interesante: páginas y páginas recopilando la sensación que te produce escribir cada vez que te pones a escribir.
- Mira qué idea...

Petita crisi

Aquest matí he fet la comprovació habitual del blog i he constatat que fa una setmana que no penjo cap article, quan m'havia proposat escriure'n, com a mínim, dos cada setmana. Val a dir que tinc bastanta feina últimament, però aquest no em sembla un argument massa sòlid. Em preocupa més el fet de no tenir res a dir, o que el que pugui dir em sembli poc interessant.
Procuraré fer l'esforç de concentrar-me, d'oblidar-me durant una estona de la resta de coses, i de seguir transitant per aquest camí desconegut que suposa la 'publicació' d'impressions.

martes, 22 de mayo de 2007

Ceguera occidental (y parte 2)

La forma de reaccionar de Juan fue para Emma como un cubo de decepción arrojado a la cara sin avisar. El disgusto y el desprecio desmesurado por su marido la consumieron durante varios días. No entendía como alguien podía ser tan obtuso para, no sólo no entender una manifestación cultural ajena, sinó además reírse de ella de forma hiriente y grosera.

Aquel episodio no aportó nada bueno a su relación. Juan siguió siendo un occidental incapaz de dedicar un instante de su vida a posicionarse ante cualquier manifestación cultural de una forma que no fuese la que le correspondía. Emma se convirtió en una mujer deslumbrada de antemano por todo aquello que proviniera de lugares o culturas ajenas a la suya, y que por extensión despreciaba a todo aquel que no profesara una admiración reveladora por todo lo foráneo.

lunes, 21 de mayo de 2007

Ceguera occidental (parte 1)

Hace un par de meses Emma se apuntó a unas clases de tai chi, después de que una compañera de trabajo -a la que le habían desaparecido los dolores de cabeza y de espalda gracias a la antigua técnica china- se lo recomendó de forma entusiasta.
Tras unas primeras sesiones a las que acudió cargada de timidez y escepticismo, Emma empezó a disfrutar de los beneficios que el tai chi le aportaba tanto física como psicologicamente. Tan entusiasmada estaba que, cuando se enteró de que su profesor vendía dvd's con las lecciones que había aprendido en clase, no tardó en adquirir uno.
Al día siguiente se lo comentó a aquella amiga del trabajo y, puesto que esta ya no acudía a las clases, le pidió que le hiciera por favor una copia. 'Claro que sí, esta noche le pido a Juan que haga una copia y mañana te la traigo', le contestó Emma, agradecida de poder beneficiar a quien le había descubierto un placer desconocido.
Horas más tarde, cuando Juan abría el contenido del dvd para copiarlo en el disco duro, no pudo contener una ruidosa carcajada al ver a un anciano enclenque, vestido con un chándal raído, realizando movimientos indescifrables al lado de una fuentecita de restaurante chino barato. 'Cariño esto es muy friki! Hay que colgarlo en Youtube!' Juan no paraba de reírse.

sábado, 19 de mayo de 2007

Caminos inexplorados

Esta tarde, un amigo con el que me estaba tomando un café en un bar me ha soltado sin venir a cuento: 'tú no deberías escribir prosa'. Acto seguido se ha callado, me ha mirado fijamente, y ha dado una calada larga a su cigarrillo.
Mi primera reacción ha sido negativa. Me ha parecido un juicio inoportuno y precipitado, y además no me gusta hablar de estas cosas porque me obligan a una instrospección que no siempre me apetece. Después, como seguía mirándome de forma escrutadora, no me ha nacido otra cosa que responderle con un gesto interrogante, como para que puntualizara su afirmación.
- No -ha dicho-, creo que tendrías que escribir poesía.
- ¿Cómo?
- Sí. Creo que no me equivoco si digo que siempre que te pones a escribir intentas alcanzar primero un cierto estado de ánimo, melancólico la mayoría de veces; y que, aunque se te da bien expresarte, se te hace una montaña elaborar cualquier tipo de esqueleto narrativo.
Aunque hubiese sido muy fácil decir 'sí', no he sabido qué contestarle, si es que había algo que responder. Tras otro silencio, la conversación ha seguido después por caminos más prosaicos (y perdonad el chiste).

No sé si tiene razón, no sé si se necesita algo más para escribir poesía, pero me ha dejado pensativo el muy cabrón, y no descarto que un día de estos me tire al barro.

jueves, 17 de mayo de 2007

Petits detalls

Aquest vespre, a quarts de nou, he parlat per telèfon amb un bon amic, que volia aclarir un tema de feina (que l'implicava indirectament) més que no pas parlar de qualsevol tema ociós. Després de canviar impressions sobre el tema en qüestió (i així com qui ho diu de passada), m'ha comentat que havia llegit el blog i que li havia agradat molt. La veritat és que no ha entrat massa en detall (ja és el seu estil), i ni tan sols m'ha aclarit quin dels articles li havia semblat millor, però ha fet servir un to de veu, i ha donat una intenció al seu comentari, que m'atreviria a dir que m'he emocionat.
Evidentment que m'agrada que la gent escrigui comments; per suposat que em desilusiona veure un zero al peu dels meus escrits, però petits detalls com aquest em donen força per seguir teclejant les meves sensacions, i m'animen a deixar de pensar que les meves fixacions emocionals només m'interessen a mi.

Gràcies Rául. Si no tingués la meva vida, la teva seria una de les que m'agradaria dur.

lunes, 14 de mayo de 2007

Subratllats

He recuperat de casa dels meus pares dos llibres de Frédéric Beigbeder que fa temps vaig deixar al meu pare perquè els llegís. De camí cap a casa, a l’autobús, he fullejat distretament un dels volums, El amor dura tres años, i he descobert (amb un somriure als llavis) que quan el vaig llegir vaig subratllar-ne moltes frases. Em fa gràcia recordar perquè les vaig subratllar, i comprovo amb una satisfacció un punt amarga que la majoria em continuen definint igual que quan hi vaig fer passar maldestrament el llapis per sota. No és que en totes elles m’hi vegi jo ara, però si que em fan reviure per un instant emocions o pensaments pels quals he transitat en algun moment dels darrers anys. En recupero algunes:

“Harto de esas chicas con las que te acuestas y junto a las que odias despertar”. Pot sonar pretensiós, però aquesta sensació l’he viscuda i és molt desagradable. Ho és per un mateix, i també perquè ets brutalment conscient que estàs fent passar una mala estona a una altra persona. I com que no hi pots fer res, l’únic que vols és perdre-la de vista com més aviat millor.

“Todas mis preocupaciones nacen de mi incapacidad pueril por renunciar a la novedad, de una necesidad enfermiza de ceder a la atracción de mil posibilidades increíbles que ofrece el porvenir”. Aquesta reflexió és una meravellosa explicació d’un dels aspectes que més em preocupen de la meva pròpia relació: les renúncies, i concretament –com apunta Beigbeder- la renúncia a la novetat. Tot i això, hi matisaria un adjectiu: coincideixo en que és una incapacitat, però en cap cas pueril, no hi estic d’acord.

“El futuro es el hombro desnudo de una desconocida”. Aquest home, a part de filòsof, és un gran poeta.

“Estoy hasta las narices de ser yo”. Conec el sentiment. No li passa a tothom de tant en tant?

domingo, 13 de mayo de 2007

Les altres vides

Una de les coses que la meva parella em retreu (i amb raó) és que, quan passem una mala època, jo no em centro en el sotrac en concret motiu del conflicte, sinó que ho poso tot de cop a la balança, i de seguida plantejo un 'estamos o no estamos'. Lluny de ser capaç de focalitzar els problemes, més aviat entro en un joc brut i subterrani centrat en un argument prou mesquí que podria enunciar-se com 'com a conseqüència d'estar amb tu no puc tenir altres vides, per tant dona'm tot allò que podria tenir si no estigués amb tu'.
Per sort, la meva parella em coneix com si m'hagués parit, i no dóna massa importància a les meves teatralitzacions (caminant pel menjador copa de vi en mà) del judici relacional final. Com que toca bastant de peus a terra i és eminentment més pràctica que jo, aprofita els meus discursos com a senyal d'alerta que hem de fer un petit canvi de timó en la nostra relació. És una gran mestra en destriar la informació valuosa de la ofensiva i no fer cas de les meves posades en escena de diva passada de moda.
'Sempre volem allò que no tenim'. Tant donar voltes als sentiments i a les realacions i al final encaixo en un senzill i antic tòpic. A mi no em sembla que això que em passa sigui un símptoma d'insatisfacció. Més aviat crec que responc a una personalitat de naturalesa idealista que ha acabat apostant per la materialització de les emocions, però que de tant en tant necessita una dosi de irrealitat mitificada, i que tira endavant a base de comparar-se amb aquelles altres vides que no té. És una mica pedestre, però per progressar necessito entrar en crisi.

Soledad

Cuando uno es tan racional, la vida tiene muy pocos colores.

martes, 8 de mayo de 2007

Sense trajectòria

Com aquells avis que cada dia miren les esqueles dels diaris per veure l'edat d'aquells que s'han mort, jo tinc la dèria de mirar l'edat que tenien els escriptors quan van escriure les noveles que m'han agradat. Normalment, després de fer el càlcul mental de restar l'any de publicació de l'any de naixement, disfruto d'un petit instant de satisfacció en descobrir que, la majoria, eren més grans que jo en el moment de fer-ho. Poca estona després, però, en acabat de llegir les solapes del llibre, experimento un sentiment meys esperançador, perquè veig que normalment abans d'escriure aquella novela ja n'havien escrit d'altres, o si més no ja s'havien treballat una trajectòria dins el món de les lletres que presagiava els resultats venidors.
Puc afirmar sense por a equivocar-me, que tots els fulls i 'words' en blanc que hagi pogut escriure en els últims quinze anys, han girat al voltant del propi dilema de l'escriptura (i la seva contundent absència com a tema principal) molt més que sobre qualsevol intent de ficció narrativa. No tinc massa clar que aquesta corrua de papers i lletres desordenades que omplen els calaixos del meu despatx puguin considerar-se els fonaments de la meva 'trajectòria', però de moment és tot el que hi ha, i per tant ens hi haurem d'agafar tant fort com puguem.

jueves, 3 de mayo de 2007

Nit

Les últimes hores del dia, en solitud, tenen una espècie de ritme propi, especial.
Si ets capaç de no engegar la tele, de crear-te un mínim ambient suggerent, i dedicar les últimes hores abans d'anar a dormir a llegir, a escriure, o senzillament a estirar-te al sofà escoltant una música que t'agradi, ràpidament t'envaeix una sensació de lleugera transcendència.
La valoració i la reflexió sobre el moment i la trajectòria d'un mateix s'endureixen a mida que passen els anys, principalment perquè els anhels no es materialitzen en la forma que havíem imaginat i perquè la consciència de la pròpia realitat és més aclaparadora i menys emotiva.
Podria semblar que per les meves paraules jo no estigui content amb la meva vida. Tot el contrari, em sento molt afortunat, i fins i tot privilegiat. Però també és cert que fa uns anys les reflexions filosòfiques eren projeccions triomfalistes cap a un futur arrasador, i ara són constatacions lúcides de la pròpia circumstància, més modesta i de tarannà eminentment pràctic.
No obstant, estic convençut (i ja ho havia escrit en algun lloc) que la concentració i la dedicació són el meu camí cap a aquell estat comunicatiu que fa tants anys que m'exigeixo.

Práctica benevolencia

- Así que un gran novelista, ¿eh?
- Bueno, dicho así tal vez suene un poco pretencioso.
- No sé, es lo que dijiste...
- Sí, bueno... ¿y qué? ¿Por qué debería esconderme?
- No, si no se trata de que te escondas, pero un poco naïf si suena. 'Desde que tengo doce años...' Que, a ver, no es que me parezca mal, pero un poco iluso por tu parte sí es.
- Ahh, si tú lo dices.
- Yo más bien creo que a tí lo que te gustaría es haber escrito un montón de grandes novelas, muchas de las que has leído, probablemente. Pero eso de ponerte a escribir ocho horas diarias, ¡ah, amigo!, eso ya no te gusta tanto.
- Bueno pero...
- Así que no te las des de 'es que yo desde niño...', y tal, porqué no.
-Joder.
-Así que si quieres ser un gran novelista, ya sabes, te me encierras en el despacho y ala, a currar. Y si no no vayas lloriqueando y contando milongas por ahí.
- ...

Ilusiones literarias

Que yo recuerde, desde que tengo doce o trece años, siempre he tenido la ilusión de ser un gran novelista. Cumplidos ya los treinta, y como veo que lo cosa va para largo (si es que llega), desde hace dos años y medio o tres, me he tomado la molestia de ir apuntando en la agenda de mi teléfono móvil todas aquellas ideas, anécdotas, situaciones o comentarios que me han parecido dignas de ser anotadas. Mes a mes, las he ido transcribiendo a un 'word', y actualmente cuento ya más de veinticinco páginas.
La semana pasada, buscando alguna solución rápida a mis angustias literarias, se me ocurrió que podía hacer una selección de las más interesantes y recopilarlas en un pequeño librito que se titularia Ideas, notas y pensamientos: 2004-2007. Así que, lleno de optimismo, empecé a revisarlas, comenzando por las más antiguas, que ya casi ni recordaba. Esta no, esta no, esta tampoco... Diez minutos más tarde, todo mi empeño se había transformado en una especie de bochorno bañado de vergüenza, en una constatación de lo pretencioso de la empresa. ¿Quién te crees que eres para hacer algo así?, me dije. Y acto seguido abandoné la búsqueda que se había iniciado con una excitación tan prometedora.
Ahora, pasados unos días, me parece que mi reacción fue un poco exagerada. Creo que no es tan mala idea y probablemente otro día lo vuelva a intentar. E incluso puede que este blog sea la herramienta adecuada.

Ya se irá viendo.

miércoles, 2 de mayo de 2007

Buenas teclas

Hola!

Supongo que, obedeciendo a mi personalidad ordenada y estructurada, concibo este primer post de mi recién estrenado blog como un saludo, como una presentación a no sé muy bien quién. No sé qué vida va a tener el blog, ni si voy a ser muy perseverante a la hora de escribir con una periodicidad decente. Yo creo que lo hago para ver si me sirve de aliciente y motivación para poner algunos de mis pensamientos e ideas por escrito, cosa que siempre he querido y que pocas veces he hecho.
Supongo también que, respondiendo a mi naturaleza catalana por un lado, y a mi realidad actual castellana (gallega en realidad) por otro, algunas veces escribiré en catalán y otras en castellano, probablemente según el contenido de lo que escriba. Aunque no creo que eso sea algo demasiado relevante.

Sea como sea, buenas teclas a todos.