Nemitos...

Diumenge passat, sucumbint a una antiga petició de la meva parella, vaig accedir a anar a L'Aquari de Barcelona. Abans d'entrar, mentre esmorzàvem, vaig creure necessari dur a terme una sèrie d'exercicis de respiració profunda per tal de mentalitzar-me i no fer judicis apriorístics i precipitats. Feta la pertinent cua, i després de deixar-nos fer una foto dins d'una ferotge mandíbula de tauró de cartró-ploma (que més tard ens oferirien al bonic preu de 10 euros), ens vam 'endinsar' en les profunditats de l'Aquari.
Al principi tot va començar força bé: peixeres i instal·lacions en bon estat, explicacions força entenedores, i tot d'animalons aquàtics que no semblaven passar-ho malament en excés. Uns quants passadissos i tancs més enllà la cosa es va començar a posar lletja. En arribar a les peixeres més espectaculars que contenen les espècies més grans i 'ferotges', l'acomulació de persones va començar a ser preocupant. Evidentment el perfil més abundant era el familiar: mares, pares, nens descontrolats, cotxets de bebè, avis, àvies, etc. Jo, que a aquelles alçades de recorregut ja havia perdut l'entusiasme per llegir rètols i observar espècies amb actitud col·legial d'aprendre, vaig decidir canviar d'objectiu i començar a fixar-me ens uns altres animalons i uns altres comportaments. Així, mentre la Susana es barallava amb nens de cinc anys per gaudir d'una millor vista dels taurons de puntes negres, jo vaig situar-me uns metres més enllà, recolzat en una columna, des d'on veia ben bé tres o quatre grans peixeres, i tot l'espectacle que es representava fora de l'aigua...
Aviat un parell de famílies es van acostar a la meva posició, ja que no es tenia una visió tant directa dels peixets però hi havia més espai. Un dels pares, rapat i musculós (amb un indissimulable aspecte d'exporter de discoteca), va alçar la seva filla per les aixelles, la va acostar ben a prop d'un trosset de vidre lliure de nassos i ditades i, tot seguint amb la vista un grupet de divertits peixos pallasso, li va dir: 'mira, Carla, Nemitos!'. Per no fer un sospir a la cara de l'exsegurata vaig orientar-me cap a la peixera del costat, on un nen i una nena d'uns cinc anys es barallaven, asseguts més enllà de la barana que en principi no s'hauria de traspassar. De sobte, la nena es va girar, buscant la seva mare que se'ls mirava amb els braços creuats. Quan la va trobar, senyalant la peixera va cridar: '¡mira, mamá, el Nemo!'. La mare va assentir somrient i li va contestar: '¡sí, y mira allí, la Dory!
Fins a vuit vegades vaig sentir pares i fills identificant nemitos y dorytas durant la visita i, evidentment, em començar a faltar la respiració. Una mica de mala manera li vaig dir a la Susana que necessitava sortir.

La Susana i jo tenim bastant decidit que més aviat que tard ens agradaria tenir un fill. I suposo que algun dia la criatura es farà gran i començarà a veure dibuixos animats. Em pregunto si el meu fill o la meva filla tindrà a casa una col·lecció de pel·lícules de Disney, si li agradaran les humanitzacions moralitzants que a les seves pel·licules es fan dels animals, i si quan anem algun dia a l'Aquari es girarà i em dirà: 'mira, papa, nemitos!', o que si anem al Zoo em dirà: 'mira, papa, Marty la cebra!', i jo li contestaré, alleujat per tenir el nen distret i no fent el marrano: 'si, i allà hi ha Melman la jirafa'.
És inevitable caure en això? Quan m'hi trobi em semblarà fantàstic? Fer-se gran és anar assumint tot allò que un dia vas dir que no faries? Quina por.