Retorns

Algunes urgències, algunes nostàlgies, i alguns amics han fet que (més de tres anys després) em torni a posar a las teclas.
Ara és tard, estic espès i cansat però -en aquesta espiral d'aprofitar el meu potencial mentre el conservi en què m'he ficat- penso que aquest espai representa una part de mi que havia abandonat. És una part solitària, introspectiva... una part literària, potser. I l'havia abandonada perquè a vegades em fa mal, perquè sovint em pregunto si aporta alguna cosa; però és una part que em defineix tant com les altres, i que també necessito treure fora.

Ara el gran enemic serà la constància, com sempre. Com en tot, de fet... Però hi tornarem a lluitar en contra, com sempre. Com amb tot, de fet...

Fins aviat!

Embarazo

A estas alturas creo que ya todos sabéis que Susana está embarazada. (Quién no lo sepa aquí se lo digo). A pesar de que esto no ha hecho más que empezar y que probablemente ni me imagino lo que me espera, creo que estas líneas van a ser todo lo que escriba sobre el tema, porque pienso que al que no le ha ocurrido no le interesa, y al que ya lo ha vivido no tengo nada que contarle.

¡Dónde me he metido! Je, je.

Generacions

Recordo que, no fa massa anys (quan encara m'atrevia a jutjar el món i les persones metre jo no feia res de bo), tenia una actitud força cruel envers el meu pare. Li retreia sovint el seu model de vida: que es dediqués gairebé amb exclusivitat a treballar i que hagués oblidat quasi per complet els hobbies i aficions que tenia de jove. Ell, com sempre fa amb tot, ho encaixava esportivament i contestava amb una frase divertida.
Ara, just quan el meu pare ha fet seixanta-cinc anys i jo n'he fet trenta, observo amb perplexitat i un punt de resignació com els papers han canviat radicalment. Ell és a punt de jubilar-se, i es dedica amb un entusiasme ple de vitalitat als plaers que realment el motiven: pintar, estudiar idiomes, viatjar i -el que més em sorprèn- gaudir de la seva família. Jo, que acabo d'aterrar al veritable món professional, vaig abandonant mica en mica les vocacions que un dia somiava abatut a la meva habitació: escriure, pensar, 'crear' i ser valorat per les meves reflexions sobre el món i la vida.

Sento una gran admiració pel meu pare i, malgrat la diferència generacional i el vincle de sang, m'atreviria a dir que fins i tot tenim una bona amistat. Ara bé, espero no haver de fer seixanta-cinc anys per recuperar els anhels de la joventut més dolorosa i punyent, però també més veritable. Sincerament, la volta em semblaria massa llarga.

Funcionaris

Des de fa un parell d'anys i per motius laborals, freqüento amb assiduïtat les oficines de la Seguretat Social, del Departament de Treball i d'algun altre estament oficial antipàtic. Puc assegurar sense cap ombra de dubte que, durant tot aquest temps, ni una sola de les persones que m'ha atès a l'altra banda de la taula ha fet ni un mínim gest que no s'ajustés al que el seu ofici i la llei els obliga. Ni un suggeriment, ni una concessió, ni una solució alternativa, ni una trista fotocòpia, en alguns casos.
És ben evident que aquesta gent no acaben d'entendre ben bé quina és la seva 'funció'. Lluny d'ajudar, assessorar i solventar problemes, sembla que el seu objectiu sigui la custòdia bel·ligerant de la normativa vigent i la resposta automatitzada de tecnicismes inservibles.
No sé quin verí de l'amargura prenen els funcionaris, però estic convençut que la majoria el beuen amb fruïció i desmesura.

Visitante

- Oye, ¿tú no te habías propuesto escribir por lo menos un artículo por semana?
- Ya, pero es que llevo una temporada un poco desbordado y, la verdad, no me queda mucho tiempo para sentarme a escribir con un poco de calma.
- Sí, ya me han dicho que has estado currando en Bilbao. ¿Qué tal?
- Pues bien. Una semana muy bestia de trabajo, pero al final el resultado ha quedado muy bien y estamos muy contentos. Además he podido ver a amigos que hacía tiempo que no veía.
- ¿Ah sí?
- Sí, gente con la que hice un par de viajes a Italia que son ya un poco míticos para todos. Por lo que hicimos, por el recuerdo que de ellos tenemos, porque uno de los que estuvo ha muerto recientemente.
- Vaya.
- Sí, muy trágico, la verdad. Al margen de esto, hay una cosa que me ha sorprendido en este último encuentro con la cuadrilla de Bilbao.
- ¿Cual?
- Pues que ya no soy aquel chaval de 22 años que funcionaba un poco como peluche de los demás. Me estoy haciendo mayor -en el mejor sentido de la palabra- y ahora entiendo mucho mejor a cada uno de ellos y soy mucho más consciente de que la relación que existe es muy especial y que es realmente importante que la mantenga viva y que la cuide. No conozco a mucha gente que me quiera de la forma con la que ellos lo hacen.
- Que bonito.
- Sí. Me siento muy afortunado. Y teniendo en cuenta lo duro que suelo ser conmigo mismo, me sorprende que en esta ocasión me otorgue parte del mérito. Es decir, no me asusta pensar ni decir que yo también soy una buena persona a la que merece la pena tratar y conocer.
- Dicho queda.
- Bah, no te burles... Bueno, hasta pronto.
- ¡A ver si es verdad!

Seguir endavant

Després d'un cap de setmana emocionalment molt intens (un amic s'ha casat, un altre s'ha mort...) m'he llevat avui força desanimat, però amb ganes de tornar a agafar el ritme d'aquella part de la meva vida que em dóna una certa estabilitat, és a dir la meva parella, la meva feina, la família.

Tot i això, mentre baixava cap al despatx mig embriagat encara (metafòricament i literal) he tingut una sensació molt gran de llunyania i de no-pertinença amb tot el que anava veient: comerços, persones, vehicles i edificis, entre moltes altres coses. Normalment disfruto bastant quan camino per Barcelona amagant-me darrere les meves inseparables ulleres de sol i experimentant un plaent distanciament amb tot allò que la ciutat ofereix. Però avui la sensació ha sigut molt bèstia, molt a flor de pell, i fins i tot semblava que els sorolls eren més llunyans del que els tocava.

Els anys m'han ensenyat que no em convé arribar a conclusions vitals quan no em sento físicament i mentalment en forma, perquè acostumen a ser reflexions tristes la majoria de vegades. Avui, no obstant, m'hi he deixat anar sense oposar-hi cap resistència, i he tingut la profunda sensació que segueixo anant cap a algun lloc. Evidentment no sé quin és aquest lloc, ni vull saber-ho, només espero que el trajecte sigui endavant, perquè m'horroritzaria constatar que vaig endarrera, o que senzillament no avanço.

M'agradaria tancar aquestes línies amb un record per en Raffaele Rozzi, un amic que va morir dijous passat en un accident laboral. I m'agradaria fer-ho escoltant un cop més Generale, de Francesco de Gregori, una cançó que el Rafa ens cantava -amb un sentiment que poques més vegades he vist en un cantant amateur- en aquells ja mítics estius a Fileto. Descansa en pau, amic.

Cendrers

A la taula de casa sempre hi hem tingut un cendrer que un dia em vaig endur de la oficina, així que a casa fem servir un 'cendrer d'oficina' absolutament lleig i espantós. Davant d'aquesta observació tant incisiva, hem decidit canviar-lo i comprar-ne un de nou.
Aquesta tarda, havent dinat, hem recorregut mitja ciutat de botiga en botiga a veure si en trobàvem un que ens agradés. Hem anat a Pilma, al Base3, al la Maison des prairies, al Casa, al Etcetera, al Tres Puntos i alguna altra d'aquestes botigues tipus basar que tenen tant èxit. I no n'hem trobat cap. Però no és que no n'haguem trobat cap que ens hagi agradat, és que NO N'HEM TROBAT CAP, enlloc. No hi ha cendrers, no et pots comprar un cendrer.
Evidentment després de sortir de l'última botiga i tot fent una cervesa reconstituent, hem comentat la jugada. La Susana no hi ha donat massa importància, però jo he desenvolupat ràpidament una teoria: fumar no està de moda, i per tant, en aquestes botigues tan al gust de tothom no hi està ben vist que hi hagi cendrers. Potser no és massa consistent, però a mi m'ha semblat una teoria prou interessant.

A casa seguirem fent servir el cendrer de sempre. Ara bé, algú em sap dir on em puc comprar un cendrer gran i bonic? Moltes gràcies.