- Hola, ¿como estás? Hace días que no escribes nada.
- Estoy cansado.
- ¿Y eso?
- Tengo una semana completita de trabajo, tengo ganas de irme de vacaciones, tengo crisis de imagen...
- ¡Ja, ja! ¿Y eso qué es?
- Pues no sé... de hace un tiempo que no me siento cómodo llevando camisetas, y no sé cómo vestirme... y como además me parece absurdo que me pase eso, pues tengo dos problemas.
- Nada, cómprate camisas... ¿Y por eso no escribes?
- Bah, déjame...
- Vale, vale. Oye, un abrazo por si no vuelves por aquí hasta después de vacaciones.
- Ala, igualmente...
lunes, 25 de junio de 2007
sábado, 16 de junio de 2007
Nemitos...
Diumenge passat, sucumbint a una antiga petició de la meva parella, vaig accedir a anar a L'Aquari de Barcelona. Abans d'entrar, mentre esmorzàvem, vaig creure necessari dur a terme una sèrie d'exercicis de respiració profunda per tal de mentalitzar-me i no fer judicis apriorístics i precipitats. Feta la pertinent cua, i després de deixar-nos fer una foto dins d'una ferotge mandíbula de tauró de cartró-ploma (que més tard ens oferirien al bonic preu de 10 euros), ens vam 'endinsar' en les profunditats de l'Aquari.
Al principi tot va començar força bé: peixeres i instal·lacions en bon estat, explicacions força entenedores, i tot d'animalons aquàtics que no semblaven passar-ho malament en excés. Uns quants passadissos i tancs més enllà la cosa es va començar a posar lletja. En arribar a les peixeres més espectaculars que contenen les espècies més grans i 'ferotges', l'acomulació de persones va començar a ser preocupant. Evidentment el perfil més abundant era el familiar: mares, pares, nens descontrolats, cotxets de bebè, avis, àvies, etc. Jo, que a aquelles alçades de recorregut ja havia perdut l'entusiasme per llegir rètols i observar espècies amb actitud col·legial d'aprendre, vaig decidir canviar d'objectiu i començar a fixar-me ens uns altres animalons i uns altres comportaments. Així, mentre la Susana es barallava amb nens de cinc anys per gaudir d'una millor vista dels taurons de puntes negres, jo vaig situar-me uns metres més enllà, recolzat en una columna, des d'on veia ben bé tres o quatre grans peixeres, i tot l'espectacle que es representava fora de l'aigua...
Aviat un parell de famílies es van acostar a la meva posició, ja que no es tenia una visió tant directa dels peixets però hi havia més espai. Un dels pares, rapat i musculós (amb un indissimulable aspecte d'exporter de discoteca), va alçar la seva filla per les aixelles, la va acostar ben a prop d'un trosset de vidre lliure de nassos i ditades i, tot seguint amb la vista un grupet de divertits peixos pallasso, li va dir: 'mira, Carla, Nemitos!'. Per no fer un sospir a la cara de l'exsegurata vaig orientar-me cap a la peixera del costat, on un nen i una nena d'uns cinc anys es barallaven, asseguts més enllà de la barana que en principi no s'hauria de traspassar. De sobte, la nena es va girar, buscant la seva mare que se'ls mirava amb els braços creuats. Quan la va trobar, senyalant la peixera va cridar: '¡mira, mamá, el Nemo!'. La mare va assentir somrient i li va contestar: '¡sí, y mira allí, la Dory!
Fins a vuit vegades vaig sentir pares i fills identificant nemitos y dorytas durant la visita i, evidentment, em començar a faltar la respiració. Una mica de mala manera li vaig dir a la Susana que necessitava sortir.
La Susana i jo tenim bastant decidit que més aviat que tard ens agradaria tenir un fill. I suposo que algun dia la criatura es farà gran i començarà a veure dibuixos animats. Em pregunto si el meu fill o la meva filla tindrà a casa una col·lecció de pel·lícules de Disney, si li agradaran les humanitzacions moralitzants que a les seves pel·licules es fan dels animals, i si quan anem algun dia a l'Aquari es girarà i em dirà: 'mira, papa, nemitos!', o que si anem al Zoo em dirà: 'mira, papa, Marty la cebra!', i jo li contestaré, alleujat per tenir el nen distret i no fent el marrano: 'si, i allà hi ha Melman la jirafa'.
És inevitable caure en això? Quan m'hi trobi em semblarà fantàstic? Fer-se gran és anar assumint tot allò que un dia vas dir que no faries? Quina por.
Al principi tot va començar força bé: peixeres i instal·lacions en bon estat, explicacions força entenedores, i tot d'animalons aquàtics que no semblaven passar-ho malament en excés. Uns quants passadissos i tancs més enllà la cosa es va començar a posar lletja. En arribar a les peixeres més espectaculars que contenen les espècies més grans i 'ferotges', l'acomulació de persones va començar a ser preocupant. Evidentment el perfil més abundant era el familiar: mares, pares, nens descontrolats, cotxets de bebè, avis, àvies, etc. Jo, que a aquelles alçades de recorregut ja havia perdut l'entusiasme per llegir rètols i observar espècies amb actitud col·legial d'aprendre, vaig decidir canviar d'objectiu i començar a fixar-me ens uns altres animalons i uns altres comportaments. Així, mentre la Susana es barallava amb nens de cinc anys per gaudir d'una millor vista dels taurons de puntes negres, jo vaig situar-me uns metres més enllà, recolzat en una columna, des d'on veia ben bé tres o quatre grans peixeres, i tot l'espectacle que es representava fora de l'aigua...
Aviat un parell de famílies es van acostar a la meva posició, ja que no es tenia una visió tant directa dels peixets però hi havia més espai. Un dels pares, rapat i musculós (amb un indissimulable aspecte d'exporter de discoteca), va alçar la seva filla per les aixelles, la va acostar ben a prop d'un trosset de vidre lliure de nassos i ditades i, tot seguint amb la vista un grupet de divertits peixos pallasso, li va dir: 'mira, Carla, Nemitos!'. Per no fer un sospir a la cara de l'exsegurata vaig orientar-me cap a la peixera del costat, on un nen i una nena d'uns cinc anys es barallaven, asseguts més enllà de la barana que en principi no s'hauria de traspassar. De sobte, la nena es va girar, buscant la seva mare que se'ls mirava amb els braços creuats. Quan la va trobar, senyalant la peixera va cridar: '¡mira, mamá, el Nemo!'. La mare va assentir somrient i li va contestar: '¡sí, y mira allí, la Dory!
Fins a vuit vegades vaig sentir pares i fills identificant nemitos y dorytas durant la visita i, evidentment, em començar a faltar la respiració. Una mica de mala manera li vaig dir a la Susana que necessitava sortir.
La Susana i jo tenim bastant decidit que més aviat que tard ens agradaria tenir un fill. I suposo que algun dia la criatura es farà gran i començarà a veure dibuixos animats. Em pregunto si el meu fill o la meva filla tindrà a casa una col·lecció de pel·lícules de Disney, si li agradaran les humanitzacions moralitzants que a les seves pel·licules es fan dels animals, i si quan anem algun dia a l'Aquari es girarà i em dirà: 'mira, papa, nemitos!', o que si anem al Zoo em dirà: 'mira, papa, Marty la cebra!', i jo li contestaré, alleujat per tenir el nen distret i no fent el marrano: 'si, i allà hi ha Melman la jirafa'.
És inevitable caure en això? Quan m'hi trobi em semblarà fantàstic? Fer-se gran és anar assumint tot allò que un dia vas dir que no faries? Quina por.
miércoles, 13 de junio de 2007
Visitante
- Hola.
- Hola, dime.
- Mmm... a ver cómo te lo digo...
- Uf, así dicho ya empieza mal.
- Sí, bueno, no sé si te va a gustar.
- Pues nada, suéltalo rápido y así acabamos antes.
- A ver, resulta que he hablado con un par de personas que han leído el blog.
- Ah, pero ¿lo lee alguien?
- Que tonto eres...
- Bueno ¿y qué han dicho?
- Pues... básicamente que quien lo escribe es un vanidoso y un egocéntrico.
- Vaya...
- Que sólo escribe sobre él y que no sabe salir de si mismo y escribir otras cosas que no tengan a ver con él.
- ...
- Es lo que me han dicho, no lo que yo pienso.
- Bueno, al menos lo leen... Oye, ¡pues diles que escriban comentarios y lo hablamos aquí! Que yo les contesto muy a gusto.
- Vale, ya se lo diré.
- Perfecto. ¡Aquí estaré esperando!
- Hola, dime.
- Mmm... a ver cómo te lo digo...
- Uf, así dicho ya empieza mal.
- Sí, bueno, no sé si te va a gustar.
- Pues nada, suéltalo rápido y así acabamos antes.
- A ver, resulta que he hablado con un par de personas que han leído el blog.
- Ah, pero ¿lo lee alguien?
- Que tonto eres...
- Bueno ¿y qué han dicho?
- Pues... básicamente que quien lo escribe es un vanidoso y un egocéntrico.
- Vaya...
- Que sólo escribe sobre él y que no sabe salir de si mismo y escribir otras cosas que no tengan a ver con él.
- ...
- Es lo que me han dicho, no lo que yo pienso.
- Bueno, al menos lo leen... Oye, ¡pues diles que escriban comentarios y lo hablamos aquí! Que yo les contesto muy a gusto.
- Vale, ya se lo diré.
- Perfecto. ¡Aquí estaré esperando!
Cita
"El hombre es sólo hombre, y la escasa inteligencia que pueda tener poco o nada cuenta cuando la pasión se agita" (...)
Las desventuras del joven Werther. J.W. Goethe
Las desventuras del joven Werther. J.W. Goethe
viernes, 8 de junio de 2007
Emotion
Si alguien, en alguna parte, siente lo mismo que yo escuchando Wrong side of the club de Vincent Vargas, me sentiré unido a él eternamente, aunque nunca lleguemos a conocernos.
Porque estamos hartos de pensar.
Porque nos aburrimos de no dejarnos ir.
Porque preferimos las emociones, aunque no las sepamos explicar.
Porque elegimos matarnos sintiendo antes que pasar reprimiéndonos.
Porque estamos hartos de pensar.
Porque nos aburrimos de no dejarnos ir.
Porque preferimos las emociones, aunque no las sepamos explicar.
Porque elegimos matarnos sintiendo antes que pasar reprimiéndonos.
miércoles, 6 de junio de 2007
Visitante
- ¡Hola!
- Ah, hola.
- ¿Qué tal?
- Pues bien, aquí estoy, a ver si escribo algo.
- ¿Y?
- Pues de momento como siempre. Me he encendido un cigarro, me he puesto un poco de música y a esperar.
- Joder qué animos...
- Sí... Es que me sudan las orejas, y me molesta.
- ¿Cómo dices?
- Es que escucho música con los auriculares, para no molestar. Y como hace calor pues me sudan las orejas.
- Vaya... ¿y qué escuchas?
- Un disco que me bajé la semana pasada. Hats se llama, de The Blue Niles.
- Ah... ni idea.
- No tiene mala pinta.
- Oye, que te iba a decir, ¿has pensado acerca de eso de escribir sobre temas?
- Sí, pero no se me ha ocurrido ninguno todavía.
- Mmm... Hubo alguien que incluso te propuso uno, ¿no?
- Sí, pero era una broma. Además apenas sé quien es ese bicho lila.
- Bueno, pues nada, ahí te dejo. No te agobies mucho.
- Vale, gracias.
- Adiós...
- Ah, hola.
- ¿Qué tal?
- Pues bien, aquí estoy, a ver si escribo algo.
- ¿Y?
- Pues de momento como siempre. Me he encendido un cigarro, me he puesto un poco de música y a esperar.
- Joder qué animos...
- Sí... Es que me sudan las orejas, y me molesta.
- ¿Cómo dices?
- Es que escucho música con los auriculares, para no molestar. Y como hace calor pues me sudan las orejas.
- Vaya... ¿y qué escuchas?
- Un disco que me bajé la semana pasada. Hats se llama, de The Blue Niles.
- Ah... ni idea.
- No tiene mala pinta.
- Oye, que te iba a decir, ¿has pensado acerca de eso de escribir sobre temas?
- Sí, pero no se me ha ocurrido ninguno todavía.
- Mmm... Hubo alguien que incluso te propuso uno, ¿no?
- Sí, pero era una broma. Además apenas sé quien es ese bicho lila.
- Bueno, pues nada, ahí te dejo. No te agobies mucho.
- Vale, gracias.
- Adiós...
martes, 5 de junio de 2007
Viñetas domésticas
Hace un par de días estaba en casa haciendo abdominales sobre una colchoneta que me compré para mis 'ejercicios de suelo'. Mi señora me miraba desde el sofá con los ojos a media hasta y cara de indiferencia. Después de la segunda serie me levanté satisfecho, me quité la camiseta, y acercándome a ella mientras me agarraba un pecho le dije: 'mira qué pectorales tengo'. Ella me miró de arriba a abajo y contestó: 'haciendo abdominales no trabajas los pectorales... ah, y tetas siempre has tenido, cariño...'.
Una hora más tarde, superado el golpe bajo, me acerqué a ella en mi versión más seductora y entre jadeos insinuantes le susurré: 'shhh... qué quieres que te haga...'; a lo que respondió: 'la cena'. No dándome por vencido, me arrimé un poco más y continué: 'shhh... donde quieres que me ponga...'. Ella, con su cara de hastío sereno, sentenció para concluir mi numerito: 'en la cocina'.
Una hora más tarde, superado el golpe bajo, me acerqué a ella en mi versión más seductora y entre jadeos insinuantes le susurré: 'shhh... qué quieres que te haga...'; a lo que respondió: 'la cena'. No dándome por vencido, me arrimé un poco más y continué: 'shhh... donde quieres que me ponga...'. Ella, con su cara de hastío sereno, sentenció para concluir mi numerito: 'en la cocina'.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)