Seguir endavant

Després d'un cap de setmana emocionalment molt intens (un amic s'ha casat, un altre s'ha mort...) m'he llevat avui força desanimat, però amb ganes de tornar a agafar el ritme d'aquella part de la meva vida que em dóna una certa estabilitat, és a dir la meva parella, la meva feina, la família.

Tot i això, mentre baixava cap al despatx mig embriagat encara (metafòricament i literal) he tingut una sensació molt gran de llunyania i de no-pertinença amb tot el que anava veient: comerços, persones, vehicles i edificis, entre moltes altres coses. Normalment disfruto bastant quan camino per Barcelona amagant-me darrere les meves inseparables ulleres de sol i experimentant un plaent distanciament amb tot allò que la ciutat ofereix. Però avui la sensació ha sigut molt bèstia, molt a flor de pell, i fins i tot semblava que els sorolls eren més llunyans del que els tocava.

Els anys m'han ensenyat que no em convé arribar a conclusions vitals quan no em sento físicament i mentalment en forma, perquè acostumen a ser reflexions tristes la majoria de vegades. Avui, no obstant, m'hi he deixat anar sense oposar-hi cap resistència, i he tingut la profunda sensació que segueixo anant cap a algun lloc. Evidentment no sé quin és aquest lloc, ni vull saber-ho, només espero que el trajecte sigui endavant, perquè m'horroritzaria constatar que vaig endarrera, o que senzillament no avanço.

M'agradaria tancar aquestes línies amb un record per en Raffaele Rozzi, un amic que va morir dijous passat en un accident laboral. I m'agradaria fer-ho escoltant un cop més Generale, de Francesco de Gregori, una cançó que el Rafa ens cantava -amb un sentiment que poques més vegades he vist en un cantant amateur- en aquells ja mítics estius a Fileto. Descansa en pau, amic.