Generacions

Recordo que, no fa massa anys (quan encara m'atrevia a jutjar el món i les persones metre jo no feia res de bo), tenia una actitud força cruel envers el meu pare. Li retreia sovint el seu model de vida: que es dediqués gairebé amb exclusivitat a treballar i que hagués oblidat quasi per complet els hobbies i aficions que tenia de jove. Ell, com sempre fa amb tot, ho encaixava esportivament i contestava amb una frase divertida.
Ara, just quan el meu pare ha fet seixanta-cinc anys i jo n'he fet trenta, observo amb perplexitat i un punt de resignació com els papers han canviat radicalment. Ell és a punt de jubilar-se, i es dedica amb un entusiasme ple de vitalitat als plaers que realment el motiven: pintar, estudiar idiomes, viatjar i -el que més em sorprèn- gaudir de la seva família. Jo, que acabo d'aterrar al veritable món professional, vaig abandonant mica en mica les vocacions que un dia somiava abatut a la meva habitació: escriure, pensar, 'crear' i ser valorat per les meves reflexions sobre el món i la vida.

Sento una gran admiració pel meu pare i, malgrat la diferència generacional i el vincle de sang, m'atreviria a dir que fins i tot tenim una bona amistat. Ara bé, espero no haver de fer seixanta-cinc anys per recuperar els anhels de la joventut més dolorosa i punyent, però també més veritable. Sincerament, la volta em semblaria massa llarga.

Funcionaris

Des de fa un parell d'anys i per motius laborals, freqüento amb assiduïtat les oficines de la Seguretat Social, del Departament de Treball i d'algun altre estament oficial antipàtic. Puc assegurar sense cap ombra de dubte que, durant tot aquest temps, ni una sola de les persones que m'ha atès a l'altra banda de la taula ha fet ni un mínim gest que no s'ajustés al que el seu ofici i la llei els obliga. Ni un suggeriment, ni una concessió, ni una solució alternativa, ni una trista fotocòpia, en alguns casos.
És ben evident que aquesta gent no acaben d'entendre ben bé quina és la seva 'funció'. Lluny d'ajudar, assessorar i solventar problemes, sembla que el seu objectiu sigui la custòdia bel·ligerant de la normativa vigent i la resposta automatitzada de tecnicismes inservibles.
No sé quin verí de l'amargura prenen els funcionaris, però estic convençut que la majoria el beuen amb fruïció i desmesura.

Visitante

- Oye, ¿tú no te habías propuesto escribir por lo menos un artículo por semana?
- Ya, pero es que llevo una temporada un poco desbordado y, la verdad, no me queda mucho tiempo para sentarme a escribir con un poco de calma.
- Sí, ya me han dicho que has estado currando en Bilbao. ¿Qué tal?
- Pues bien. Una semana muy bestia de trabajo, pero al final el resultado ha quedado muy bien y estamos muy contentos. Además he podido ver a amigos que hacía tiempo que no veía.
- ¿Ah sí?
- Sí, gente con la que hice un par de viajes a Italia que son ya un poco míticos para todos. Por lo que hicimos, por el recuerdo que de ellos tenemos, porque uno de los que estuvo ha muerto recientemente.
- Vaya.
- Sí, muy trágico, la verdad. Al margen de esto, hay una cosa que me ha sorprendido en este último encuentro con la cuadrilla de Bilbao.
- ¿Cual?
- Pues que ya no soy aquel chaval de 22 años que funcionaba un poco como peluche de los demás. Me estoy haciendo mayor -en el mejor sentido de la palabra- y ahora entiendo mucho mejor a cada uno de ellos y soy mucho más consciente de que la relación que existe es muy especial y que es realmente importante que la mantenga viva y que la cuide. No conozco a mucha gente que me quiera de la forma con la que ellos lo hacen.
- Que bonito.
- Sí. Me siento muy afortunado. Y teniendo en cuenta lo duro que suelo ser conmigo mismo, me sorprende que en esta ocasión me otorgue parte del mérito. Es decir, no me asusta pensar ni decir que yo también soy una buena persona a la que merece la pena tratar y conocer.
- Dicho queda.
- Bah, no te burles... Bueno, hasta pronto.
- ¡A ver si es verdad!