Generacions

Recordo que, no fa massa anys (quan encara m'atrevia a jutjar el món i les persones metre jo no feia res de bo), tenia una actitud força cruel envers el meu pare. Li retreia sovint el seu model de vida: que es dediqués gairebé amb exclusivitat a treballar i que hagués oblidat quasi per complet els hobbies i aficions que tenia de jove. Ell, com sempre fa amb tot, ho encaixava esportivament i contestava amb una frase divertida.
Ara, just quan el meu pare ha fet seixanta-cinc anys i jo n'he fet trenta, observo amb perplexitat i un punt de resignació com els papers han canviat radicalment. Ell és a punt de jubilar-se, i es dedica amb un entusiasme ple de vitalitat als plaers que realment el motiven: pintar, estudiar idiomes, viatjar i -el que més em sorprèn- gaudir de la seva família. Jo, que acabo d'aterrar al veritable món professional, vaig abandonant mica en mica les vocacions que un dia somiava abatut a la meva habitació: escriure, pensar, 'crear' i ser valorat per les meves reflexions sobre el món i la vida.

Sento una gran admiració pel meu pare i, malgrat la diferència generacional i el vincle de sang, m'atreviria a dir que fins i tot tenim una bona amistat. Ara bé, espero no haver de fer seixanta-cinc anys per recuperar els anhels de la joventut més dolorosa i punyent, però també més veritable. Sincerament, la volta em semblaria massa llarga.