Nit

Les últimes hores del dia, en solitud, tenen una espècie de ritme propi, especial.
Si ets capaç de no engegar la tele, de crear-te un mínim ambient suggerent, i dedicar les últimes hores abans d'anar a dormir a llegir, a escriure, o senzillament a estirar-te al sofà escoltant una música que t'agradi, ràpidament t'envaeix una sensació de lleugera transcendència.
La valoració i la reflexió sobre el moment i la trajectòria d'un mateix s'endureixen a mida que passen els anys, principalment perquè els anhels no es materialitzen en la forma que havíem imaginat i perquè la consciència de la pròpia realitat és més aclaparadora i menys emotiva.
Podria semblar que per les meves paraules jo no estigui content amb la meva vida. Tot el contrari, em sento molt afortunat, i fins i tot privilegiat. Però també és cert que fa uns anys les reflexions filosòfiques eren projeccions triomfalistes cap a un futur arrasador, i ara són constatacions lúcides de la pròpia circumstància, més modesta i de tarannà eminentment pràctic.
No obstant, estic convençut (i ja ho havia escrit en algun lloc) que la concentració i la dedicació són el meu camí cap a aquell estat comunicatiu que fa tants anys que m'exigeixo.