Subratllats

He recuperat de casa dels meus pares dos llibres de Frédéric Beigbeder que fa temps vaig deixar al meu pare perquè els llegís. De camí cap a casa, a l’autobús, he fullejat distretament un dels volums, El amor dura tres años, i he descobert (amb un somriure als llavis) que quan el vaig llegir vaig subratllar-ne moltes frases. Em fa gràcia recordar perquè les vaig subratllar, i comprovo amb una satisfacció un punt amarga que la majoria em continuen definint igual que quan hi vaig fer passar maldestrament el llapis per sota. No és que en totes elles m’hi vegi jo ara, però si que em fan reviure per un instant emocions o pensaments pels quals he transitat en algun moment dels darrers anys. En recupero algunes:

“Harto de esas chicas con las que te acuestas y junto a las que odias despertar”. Pot sonar pretensiós, però aquesta sensació l’he viscuda i és molt desagradable. Ho és per un mateix, i també perquè ets brutalment conscient que estàs fent passar una mala estona a una altra persona. I com que no hi pots fer res, l’únic que vols és perdre-la de vista com més aviat millor.

“Todas mis preocupaciones nacen de mi incapacidad pueril por renunciar a la novedad, de una necesidad enfermiza de ceder a la atracción de mil posibilidades increíbles que ofrece el porvenir”. Aquesta reflexió és una meravellosa explicació d’un dels aspectes que més em preocupen de la meva pròpia relació: les renúncies, i concretament –com apunta Beigbeder- la renúncia a la novetat. Tot i això, hi matisaria un adjectiu: coincideixo en que és una incapacitat, però en cap cas pueril, no hi estic d’acord.

“El futuro es el hombro desnudo de una desconocida”. Aquest home, a part de filòsof, és un gran poeta.

“Estoy hasta las narices de ser yo”. Conec el sentiment. No li passa a tothom de tant en tant?