Les altres vides

Una de les coses que la meva parella em retreu (i amb raó) és que, quan passem una mala època, jo no em centro en el sotrac en concret motiu del conflicte, sinó que ho poso tot de cop a la balança, i de seguida plantejo un 'estamos o no estamos'. Lluny de ser capaç de focalitzar els problemes, més aviat entro en un joc brut i subterrani centrat en un argument prou mesquí que podria enunciar-se com 'com a conseqüència d'estar amb tu no puc tenir altres vides, per tant dona'm tot allò que podria tenir si no estigués amb tu'.
Per sort, la meva parella em coneix com si m'hagués parit, i no dóna massa importància a les meves teatralitzacions (caminant pel menjador copa de vi en mà) del judici relacional final. Com que toca bastant de peus a terra i és eminentment més pràctica que jo, aprofita els meus discursos com a senyal d'alerta que hem de fer un petit canvi de timó en la nostra relació. És una gran mestra en destriar la informació valuosa de la ofensiva i no fer cas de les meves posades en escena de diva passada de moda.
'Sempre volem allò que no tenim'. Tant donar voltes als sentiments i a les realacions i al final encaixo en un senzill i antic tòpic. A mi no em sembla que això que em passa sigui un símptoma d'insatisfacció. Més aviat crec que responc a una personalitat de naturalesa idealista que ha acabat apostant per la materialització de les emocions, però que de tant en tant necessita una dosi de irrealitat mitificada, i que tira endavant a base de comparar-se amb aquelles altres vides que no té. És una mica pedestre, però per progressar necessito entrar en crisi.